Fa uns dies vaig visitar una casa a la vora de Mataró. Està situada dalt dels turons, amb unes vistes meravelloses sobre l’estreta franja fèrtil de la Maresma i el mar. Està situada en una antiga horta, amb tarongers –se’n va talar un, i un altre va morir durant les obres. Pel camí encara hi ha canyes i alguna alzina que recorda l’imaginari de la costa mediterrània verge, sense rastres humans. No està massa lluny d’Arenys de Mar, on vam anar fa uns anys, un final d’estiu humit i fred.
M’agradaria que veiessis aquesta casa. Sé que t’agradaria filmar-la, descobrir les relacions, els personatges, els mecanismes i jocs que hi ha. T’he vist altres vegades filmant arquitectura i sé com t’agrada descobrir i anotar les coses latents que hi ha en un espai. Hem parlat altres vegades del luxe d’una arquitectura senzilla i rica culturalment, però encara no havia vist un exemple com aquest. Sé que no t’agrada l’adjectiu luxós, però aquí crec que ens posaríem d’acord: aquest espai no és espectacular, però sí ric; és un plaer estar allà i veure com petits elements i estratègies creen una atmosfera densa en presència humana. No t’explico la planta, ni qui hi viu. Potser només uns detalls et serveixen per dibuixar aquest entorn. Hi ha un pati central, amb un taronger. Aquest floreix unes setmanes abans que els que estan fora de la casa. Sembla content de tenir veïns nous, de estar encerclat per un espai habitat. Es un personatge més de la casa, amb la seva historia. La biblioteca forma part de la façana, de manera que el moble, les finestres i el mur son una mateixa cosa. No hi ha una demostració de força ni d’imposició d’un entorn habitat (aquelles cases musculoses que s’imposen, ja siguin de pedra enmig un prat o de formigó penjades d’un penya-segat): l’espai habitable hi és, però no nega el que hi havia, ni força als habitants a viure d’una manera. Sembla que no hi hagi murs, sinó fines membranes carregades, on pots trobar de tot: el mar al fons, la biblioteca, uns fogons, un llit, una taula...Les portes en aquest espai no son barreres més o menys camuflades, sinó que son murs que separen dràsticament dos espais o els connecten. També hi ha termes mitjos i dreceres, però hi ha una porta amb dues posicions que canvia totalment l’espai: o tens una casa de dues plantes, o dues d’una sola. Ja ho veuràs. M’agrada l’aparent facilitat de tot el que hi he vist. I la densitat que s’hi veu (que s’hi viu), encara que el dia que hi vaig anar encara faltaven els terres.
Espero que ens veiem d’aquí ben poc. T’explicaria com és el pis de dalt, l’escala amb els seus misteris, els passadissos amples, el magatzem del subsòl (amb els seu personatge, ben viu, lligat amb el taronger), o l’accés, que s’ajup per no molestar als veïns. Però prefereixo deixar-te amb el dubte, ara. Només dir-te que la densitat narrativa d’aquest espai fa que la casa s’assembli més a un llibre que a una escultura; té més atmosfera que volum, si em permets aquesta manera d’escriure un tant críptica i barroera. Ja parlarem,